El 125 aniversari encara no ha acabat

Molts us preguntareu per què encara mantenim el blog una vegada acabades les Festes, doncs encara ens queden alguns actes relacionats amb el 125 aniversari i el blog estava dedicat a ambdues activitats, per tant, continuarem actualizant-lo poc a poc i posant les novetats més importants. Espere un poc més de participació i una ajudeta per a mantenir aquest lloc en plena forma.

Un abraç amics.

Les Festes

Estem a dimarts 2 de setembre i ja fa alguns dies que les festes de Moros i Cristians han acabat. Sembla que no siga real. Hem estat dos anys treballant de valent, i de sobte, ens trobem en la rutina de nou. Han sigut dos anys plens de festa i de treball, dos anys on hem fet nous amics, hem conegut gent que ni sabiem que existia, ens hem enfadat, ens hem cridat entre nosaltres, i tot per que aquestos quatre dies foren el més especials possible. Alguns de nosaltres, des que va començar agost, hem passat més hores a la comparsa que a la pròpia casa. Les nostres mares ja no sabien si tenien un fill o simplement era algú que entrava ben entrada la nit i es gitava al nostre quarto sense fer soroll, i de bon mati, quan el sol encara es llevaba les llaganyes, ixia amb la mateixa sigilositat amb la que havia entrat. Eren dies de no parar. Que si un dia tinc sopar i al dia següent ha d'estar a les 7 del mati al Maset per que les cadires no venen soles. Aixi que munta al camió de Fernando, i com si fora una carrossa, passeja per mig poble amb cadires, taules, caixes, etc. amunt i avall, això si, sense deixar de saludar a tot veí que es trobaren. Poc a poc la cosa anava prenent forma. Les carrosses allà on es feren, (sols tenien accés uns pocs privilegiats, comprenem-ho), anaven agafant el seu detall definitiu. Unes es remataven amb plantes i farina i d'altres s'acabaven de rematar amb detalls sorprenents. Les xiquetes dels ballets, amb un somriure als llavis, sempre et deien el mateix: "Aquest any el ball es espectacular, aneu a quedar-se bocabadats", i ja t'entrava el cuquet per saber alguna cosa més. Contaves els dies, i cada vegada estava tot més prop, inclós sense saber en quin dia vivies, es notava en l'ambient, les plaques per a no aparcar a Daniel Gil, la gent que et preguntava com anava la cosa, que si ja ho teniem tot ben rematat, i mai sabies com havies de respondre, per que sabies la teua part com anava però no com la dels altres, aixi que sempre els soltaves el mateix: "Estem rematant". I com no l'eterna pregunta de tot el món quan entra el primer dia d'Agost: "De que ixiu a l'alardo??" "Doncs bonica, no tinc ni idea. Fins al dia de la Llàgrima no ho sabem". La Llàgrima... L'esmorçar de la Llàgrima marca el compte enrere. Un esmorçar on si t'obligaren a anar-hi segurament els enviaries a un altre lloc de més lluny. Hi estàn tots apretats, fa moltissima calor, no veus quasi res, però de sobte, tots volen un lloc. No cal dir que tots els que hi acudeixen acaven plorant a llàgrima viva per que coneixen algú que ha faltat aquest any, o tenen algun carrec molt a prop. Un fester sap que es un acte que no s'ha de perdre i que no deuria de canviar mai, per que ixa es la gràcia d'aquest acte, que tots ens sentim un poquet inclosos en la realitat de cadascuna de les comparses i de la Societat. Acaba l'esmorçar i ja podem dir de què ixim a l'alardo: Jugadors de futbol americà. Per la nit, la Presentació de càrrecs i el Pregó, on Jose Luis ens va fer plorar a molts de nosaltres, recordant anècdotes que pasaren fa uns anys i recordant al nostre benvolgut amic Chenco. Era l'inici de la setmana més gran del nostre poble. Però açó no restava que a l'endemà es devia seguir treballant per a que tot estiguera al seu lloc. Dilluns abans de festes i encara quedaven moltissimes coses per fer. Un dia de "relax" per no tindre cap acte, però sense parar. El concurs de Caps d'Esquadra de xiquets, aquest any molt renyit, com moltes altres vegades i de nou a Festers per a acabar les últimes notes d'una marxa, i anar fent camí cap a casa per que de bon mati tenim partit de futbol i esmorçar. En aquest partit juguem Joves Promeses contra Velles Glòries i sempre acabem discutint de si era falta, penal, o qualsevol altra cosa. El millor de tot es que ho fem per a passar-ho be i mai aplega la sang al riu. Aquest any 4 a 4, per no barallar-se, encara que els gols de les Velles Glòries foren un poc sospitosos. Esmorçar i tots amics. Per la nit, sopar del Capità a sa casa, la Casa Calvo. Sopar de gala, va dir el secretari al seu moment. Sopar, més be soparot. No hi va faltar una bona banda ni les marxes noves i de sempre, tampoc els regals. El capità va rebre de mans de la seua Escolta un trabuc, que més que trabuc era un canó, amb 12 quilos de pes i que necessitava fins a 3 i 4 càrregues per a que sonara normalment. Altra vegada fins a ben entrada la matinada i al 'sandemà' torna a alçar-te pronte per que has d'arreplegar la pòlvora o sinò et quedes sense disparar, i corrents de nou al Maset, per que ara si, comencen les festes de la comparsa de Llauradors. Ningú no sap que tenen però tot el poble vol vindre a les Paelles dels Llauradors, un concurs de paelles on el que importa no es qui guanya sino lo be que t'ho pases i lo agust que pugues dinar.
I ja, amb el sol del dijous ben amunt, sona la primera marxa oficial de les festes, és el dinar del Gaspatxo, i ben bó que el fa Reme. Convidats de fora, amics, amigues... tots junts per a començar amb bon peu les Festes de Moros i Cristians en honor al Santíssim Crist de l'Agonia. També el primer acte oficial de la Societat, l'entrada de bandes de música on la nostra banda, la de Bufali, va interpretar Emiliet, un pasdoble dedicat expresament al nostre Primer Tro, Emilio Reig. I per a acabar, totes les bandes juntes tocant Ximo a la plaça de l'Ajuntament dirigides pel mestre Saül Gomez. Un acte per a homenatjar un dels principals components, tal vegada el més important, de les nostres Festes: la música, per que sense ella, seriem incapaços de fer res. Per la nit, l'acte més esperat per molts components, pels més joves per damunt de tots, la nit de l'alardo. Una desfilada que s'ha convertit en una espècie de Carnaval on cada comparsa es difressa d'una manera diferent i les bandes només que toquen 'xarangues' i pasdobles. El més important en aquest acte es passar-ho d'alló més be, encara que alguns se'n pasen. Aixi i tot, pots aplegar a desfilar fins a 3 i 4 vegades, depenent de la gent que conegues a les comparses que venen darrere, per que, qui no ha tornat recorregut enrere només per trobar algú i baixar amb ell per tal de seguir fent festa? Que jo sàpia, quasi tots. D'ahi t'enfiles de cami a la Clave, la Llima li diuen ara, i alli seguixes la festa fins que el sol comença a rajar ja de bon mati. Es clar, com que a l'Entrà Infantil només ixen els nanos, molta gent por anar-se'n a dormir de bon mati. Sempre estàn els de sempre que han de traure al nano, el nebot o el fill de l'amic i hi ha que vestir-se amb el saragüell i cap amunt, que enguany això de "Des de la confluència de Daniel Gil amb Francisco Cerdà..." no s'ha acomplit, per que els Llauradors quasi vam ixir des del Tibot. Però be, anècdotes apart, els nanos van disfrutar com mai. Uns amb saragüell, altres amb el de gala i uns altres, amb vestit especial, amb la banda al cul, interpretant marxes per a que ells les disfrutaren, i vaja que si ho van fer! Aquesta si acaba a l'Ajuntament, i passar pel Carrer Major amb el resó de les marxes, fa que se't posen els pèls de punta, el poder recordar que fa un temps l'Entrà passava per allà, i acabava a les portes del Castell, a la soca del Campanar. Els nervis es noten a l'ambient, apart de Putxero i fideus per dinar, també hi ha qui es menja les ungles, els dits i tot el que pilla. No es que no hi haja suficient menjar per a tots, no. Es que ja no comptem les hores que ens queden per a l'Entrà sino que comptem els minuts. A les 2 passades ja sents algú que diu: “Vaig a casa a rentar-me i en un rato ens vegem a l’ixida”. Al poc de temps, s’alça algú d’una taula: “Hem d’anar a pintar-se, aixi que… aire” i la carpa i les taules es buiden poc a poc. S’apropa l’hora i ja no queda ningú. Uns a casa, altres a un local per a vestir-se tots junts, pero els nervis en casa de tots. “Qui m’ajuda a vestir-me?” és la frase que més se sent allà per on pases. Uns s’ho agafen amb tranquilitat, altres volen tindre-ho el més aviat possible per a no fer tard. S’arrima l’hora i comença a haver tràfic al lloc de l’ixida. Músics, comparsistes, ballarines i públic en general es concentren al voltant de la carrossa del Capità, que una hora abans d’ixir ja està allà dalt, cridant a tot el món i volent saber si cada cosa està al seu lloc. Els crits d’última hora, algú no troba l’arma, “Tranquil, està al costat de la porta”. Un bufit per llevar-te nervis del damunt. Mires amunt i allà els tens, el Capità, Fernando, nerviós, el Xato rient i fent bromes, Marta dient-li al nano com ha de saludar, i Pablito, flipat sense saber on mirar. Al seu voltant la Escolta i la ballarines que precediran el seu pas, amb les bandes corresponents. Sonen els altaveus davant el col·legi Carmelo Ripoll. Amb el crit: “Per Ontinyent i el Cristo de l’Agonia, AVANT L’ENTRÀ, AVANT!!” comencen a sonar les primeres notes del Regall darrere dels estendards. Cauen llàgrimes a tot arreu. Des dels mateixos components de la comparsa fins a la mare que ens està mirant al balcó. I es que com he dit abans, han sigut dos anys molt intensos de faena i treball, i ara tota aquesta faena es posarà a la vista del públic i ells seràn els que decidiran si hem treballat be o no, si entrarem a formar part de la història com han fet tantes altres o si per contra, ens hem equivocat. Sona la veu de Rafel Sanchis, presentant cadascuna de les parts de l’Entrà. Començant pel Portaguions, Gregori, i el ballet Masters, molt actual i lligat a la comparsa de llauradors, però també molt innovador ballant a les notes d’una peça molt lligada a la comparsa: el Regall. L’esquadra del 125 aniversari, formada pels d’Anem a l’era amb un xaleco fet de malla que recorda els que portaven els nostres avantpassats, darrere d’ells la banda de Beniatjar amb dos peces molt llauradores, Pas als Maseros i De la foia al maset. Tot seguit, la primera esquadra guerrera, l’esquadra especial formada per Al Camp Anar desfilant al so de les marxes Al Camp Anar, dedicada enguany a aquesta esquadra, i Tabal i Saragüells, totes dues interpretades per la banda de Muro. Les xiques, totes juntes, el Saragüell, l’Espiga i l’Alfàbega, precedides per tres bonics cavalls formaven 3 esquadres que al so de Chenco Pla desfilaven orgulloses de formar part de la festa. De nou un ballet, Òpera que amb un muntatge espectacular i cridaner ballaven i feien disfrutar al públic mentre la banda tocava Molí de Lluna. Aquestes obrien pas al capità, Fernando Albert, damunt una carrossa que formaven diversos molins d’aigua, acompanyat pels seus fills Marta, Fernando “el Xato” i Pablo. Els quatre amb els punys en l’aire saludant i somrient a tot el món, plorant emocionats de vegades. Una pancarta al final de Daniel Gil li ho va recordar: “GRÀCIES CAPITÀ”, mentre, darrere d’ell sonava una espectacular marxa composada pel mestre de Cocentaina Francisco Valor, ‘A la Casa Calvo’ i tocada per la Unió Contestana amb més de 100 músics. L’escoltava la seua esquadra, Sant Blai i alguns agregats, que al pas de Chenco Pla i Bonus Christianus desfilaven amb un tratge llaurador i guerrer, precedits en tot moment per un majestuós cavall. La Unió Artístico Musical d’Ontinyent els acompanyava. Per tancar la comparsa l’esquadra Caguen 10 amb una variació del saragüell i l’esquadra el Llaurador amb el tratge blanc, el saragüell, arropaven l’última esquadra, tal vegada la més important, la del Primer Tro Emilio, l’esquadra el Silencio, que al so de el Tio Pep i la seua fanfàrria, interpretades per la nostra banda de Bufali, desfilaven orgullosos d’haver fet una faena ben feta.
Acaba l’Entrà, i tots ploren. És el dia més important, i per a aquest acte s’ha fet quasi tota la faena. Les llàgrimes regallen per totes les cares, i van en augment a mesura que van acabant tots. Els abraços se succeixen i les felicitacions comencen a sortir. Ja no saps que fer, si riure per que tot ha ixit perfectament o plorar per que tot ha ixit perfectament, però s’ha acabat. Optes per les dues coses i comences a adonar-te’n que la felicitat t’envaix i que no pots parar de somriure, ja no estàs cansat, ja no et pesa el tratge, et sent orgullós de que haja ixit tot com ha ixit. El somriure es dibuixa a la teua cara i practicament no es mourà en totes les festes. Ara el que toca es treure’s el vestit i anar a la tribuna a vore la resta de l’Entrà, que també s’ho han treballat i es mereixen també un poc d’atenció. Però no tot acaba aci, encara queden 3 dies i moltes coses per fer.

“…y va tu arenga siendo ya por demás cansada y larga”. Una llàgrima recorre la meua galta, ja l’emoció m’embarga i els dos anys de faena i treball tornen a la ment una i altra vegada. Pot ser que continue el meu relat, o tal vegada no. El que se es que enguany va ser un any en el que ens va a tocar currar també, i l’any que ve i l’altre. Tot per que els Llauradors sigam sent aquesta comparsa a la que tots volen mirar-se reflexats, una espècie de familia on tots són benvinguts.

Nova web

Estimats Llauradors:

Ja tenim la nova web en funcionament. És molt fàcil d'emprar i molt intuïtiva on trobarem les últimes notícies i tot alló relacionat amb la comparsa que ens interessa. Ara mateix és una versió en proves que anirà millorant a poc a poc. Ara es poden crear notícies i pujar fotos per a que tots les vegem, aixi que us anime a participar.

Al blog seguirem publicant cosetes i creant polèmica per a mantindre una relació oberta amb tots els components de la comparsa que es pasen per aci.

P.S. Recordeu: www.llauradors.net

Per Alcoi i per Sant Jordi, AVANT L'ENTRÀ, AVANT!!

De nou hem passat el dia de Sant Jordi comentant les festes del nostre poble germà, Alcoi. Per primera, dir que es d'envejar la manera de preparar les festes. Un parell de dies vivint des de dins l'ànima de la festa, i he de reconèixer que al nostre poble no es posa ni la meitat de l'entusiasme que es pot posar a les festes alcoianes. Per mostrar un exemple, el nostre amic Jordi plorant durant les dos entraetes, pendent de la banda de música, del altres "esquadreros", de l'alferes, del cavall,... pero per damunt de tot, la cara de felicitat quant sonava Templaris d'Albaida amb les seues trompes de mar. Tants anys preparant el que en uns minuts passa i queda per al record, bo o roïn, però tractant-se d'aquesta ciutat, sempre a la memòria de tots.
Un muntatge espectacular, molta gent involucrada, tota la Comunitat pendent del desenvolupament de l'entrà i a la fi, una entrà sense fil argumental i sense massa trellat, que digam.
Les capitanies van estar gelades, llargues i sense massa vistositat. Se suposava que les dos portarien un fil, narrant un conte que preveia un muntatge sense precedents i li donaria un altre sentit a la manera de muntar aquests tipus de càrrecs. Unes capitanies sense un motiu que contar, sense dir res, amb una llargària exagerada i amb molt de talló. Elements de "relleno" que no cuadraven amb el que se suposa es el conte que estaven contant. Els capitans amb diversos elements en comú, molt pobres, sense vistositat i amb uns tratges no massa especials. Contar amb que el vestit dels Cavallers mòros resultava més llamatiu i diferent que el del propi capità.
Les alferesies, un tema totalment diferent. Molt ben estructurat, amb una història que contar i un desenvolupament molt vistós i cridaner.
Per finalitzar este xicotet argument, resaltar l'espectacularitat de l'arrancà de les esquadres de negres. El públic totalment volcat amb els components de la filà, trencant-se les palmes i fent de la famosa arrancà d'Alcoi un element característic i incomparable, que deuriem de tractar d'exportar a les nostres festes, almenys el sentiment que li posa el públic a l'hora d'aplaudir de valent qualsevol cosa que pase per davant d'ell, ja siga una xiqueta a cavall o un cap d'esquadra espectacular.
En resum, unes boniques festes per a disfrutar-les, però seguisc dient que les festes del nostre poble són millors, més espectaculars, encara que el públic no s'entregue tant com a la comarca de l'Alcoià.

P.S. Des d'aquest recòndit lloc de la blogosfera, agraïr als nostres amics alcoians que ens hagen convidat a passar les seues festes amb ells i que ens hagen rebut i tractat com si forem un més de la filà. Gràcies amics.

D'acord amb el canvi de dates? Em sembla que si

Vaig a reprendre un tema que va sorgir fa uns dies i que ara està en boca de tots: El canvi de les dates de festes.

Personalment, no m'agrada la data que tenim avui dia. Tot l'estiu esperant que s'acabe només per a aplegar a festes i després directament a treballar, sense temps per a descansar. La proposta de passar-ho a principis d'agost és, per a mi, un millora. Aconseguiriem d'un tir matar varis pardals a l'hora, a saber:

1. Aconseguiriem que vingueren més turistes dels habituals, ja que no estem clavats enmig de les vacances de tot el món. A finals d'agost tot el món està a Gandia, Alacant,... disfrutant de les vacances, del seu temps lliure i descansant abans de reprendre la seua faena. Si de sobte fiquem unes festes que impliquen cansament i esforç físic que ens deixen a tots mig "baldats", aconseguim que el que hem descansat durant tot l'agost, no servisca per a res.

2. Eliminariem varis sopars de comparsa, aixi que s'acabarien molts gastos de bandes de música i dels gastos asociats a ells. Aixi podriem dedicar certs diners a millorar altres coses, com les instalacions de les nostres comparses, els masets, els llocs de reunió...

3. Les Festes coincidirien sempre amb la mateixa data i no aniriem dient allò de "el viernes anterior al cuarto domingo de agosto", que sovint ens fem un embolic i no sabem si al final l'entrà es divendres o dimecres. Si canviem les dates podem dir que és la primera setmana d'agost, aixi de simple.

4. Els estudiants no podriem dir això de que "em passe tot l'estiu estudiant per als exàmens de setembre i de sobte apleguen festes i se m'oblida tot". Tindriem tot l'agost per a estudiar, descansar i enrecordar-se de tot.

5. Els mitjans de comunicació no criticarien els polítics de torn per que preferixen estar de vacances amb les seues famílies i no a la tribuna de la nostra entrà. Pot ser Canal 9 ens pasaria en directe i no tindriem que vore's relegats a Punt2, que aixi i tot, hi ha que agraïr que des de tota la comunitat ens diguen que les nostres festes agraden molt i que ho fem de manera espectacular, també és d'agraïr.

Supose que hi hauràn milers de raons més per al canvi de dates i la meua faena es defendre les que a mi més m'interessen, però de segur que hostelers, estudiants i treballadors en general estàn prou d'acord amb mi per allò de les vacances, aixi que el que he dit pense que no es cap bojeria, per que una ajudeta sempre ens va be i si es la manera de disfrutar millor de les notres vacances, crec que tot el món estarà d'acord.

Seguim fent festa!!

Que he de dir del dissabte? Em remitisc a paraules del capità moro, Curry, IMPRESSIONANT. Ja hi han comentaris de fer-ho dos o tres vegades a l'any a partir d'ara. Sopar amb amics i amb banda, hi ha alguna cosa millor?

Bé, i el dissabte que ve repetim. Atlètic de Madrid de veterans contra l'Ontinyent. Un partit que no s'havia donat mai al nostre poble, damunt rebent a jugadors tan mítics com Pantic, Tomás o Aguilera, tots artífex del famós doblet, un luxe per a la nostra ciutat i per a la celebració de la capitania i el 125 aniversari.

Vos esperem a tots a les 5 a l'estadi municipal del Clariano on la comparsa de Llauradors s'enfrontarà a una sel·lecció de jugadors de la resta de les comparses i després, a les 6 de la vesprada, el partit estrela, veterans de l'Ontinyent contra els veterans de l'Atlètic de Madrid.

Avant Llauradors, AVANT!!

CAMPEONES, CAMPEONES!!!

Al crit de "Campeones, Campeones!!", van acabar una final d'infart, on la genialitat de Vicent Messi Penadés ens portà a la glòria 11 anys després.
Els meteoròlegs auguraven un dia de núvols i pluja, pero tenia que ser el nostre dia i tots vam fer un poquet de força per a fer que el Sol lluira amb més força que cap altre. Començarem la jornada ja de festa, amb el repartiment de les bufandes, que ben orgullosos lluïriem per la vesprada al desfile.
Lo fort començava a migdia. Dinar al local dels Benimerins, amb els Benimerins i amb els nostres rivals de la vesprada, els Abencerrajes, com no, amb banda.
A les 15.30 començava el partit pel tercer i quart lloc. Partit al que s'adelantàven els Creuats a la primera part finalitzant un magnífic contraatac. Durant la segon part, un dubtós penal a favor dels Benimerins posava les taules al marcador que ja no es mourien fins al final. Als llançaments de penal, els Benimerins aquesta vegada no fallaren i encertaren els tres llançaments per un dels Creuats.
Final
16.30. Amb un ambient de festa i cordialitat a les graderies sortien al camp tots dos equips acompanyats pels càrrecs 2008. La tensió es respirava a l'ambient, ja que després d'un any de no haver aconseguit aplegar, Llauradors i Abencerrajes es tornàven a enfrontar a la gespa del Clariano per el títol de campions. Els Llauradors, per l'orgull de ser l'any que es i per que havien perdut tres anys seguits contra els mateixos. Els Abencerrajes per retornar la copa a les seues vitrines que durant tants anys els havia pertanyit per mèrits propis.
Amb una defensa de 5, els Llauradors es plantaren al partit amb el seu joc de toc i control. Costava passar de mig del camp, poblat sobretot per jugadors verds. Aquestos ben posicionats sobre al camp, s'estrellaven una i altra vegada contra la muralla que havia montat l'equip blanquet. La primera part va transcòrrer sense molt més soroll que un algún xut a porta per part dels dos i molt de migcampisme.
La segona part començava igual. Semblava que tots dos donàven per bo l'empat esperant que en una de les contres el baló decidira entrar a porteria. Poc a poc el partit anava obrint-se i els dos equips començaren a aplegar amb més claredat a l'àrea rival. Començaven a aprofitar les bandes i el mig del camp dirigia tot el joc. Els Abencerrajes començaren a manar del baló, amb jugadors més ràpids i habilidosos aplegaven amb més claredat a l'àrea blanca. Els Llauradors aperàven darrere a que aplegara el seu moment. Amb Fernando i Penadés a la punta de l'atac, alguna cosa haurien de fer. I va aplegar. A cinc minuts del final, un robo de baló al mig del camp pillava fora de lloc a la majoria dels jugadors verdets, que veien com Rubén, amb un magistral passe llarg deixava a Penadés sols davant un contrari que amb facilitat va deixar arrere i va encarar el porter. Amb un toc suau i ajustat a la base del pal llarg, aconseguia fer el primer i únic gol del partit. En declaracions posteriors digué "Quan era jove, havera intentat regatejar el porter, pero estic molt content". L'emoció als cors Llauradors era màxima, després d'11 anys podiem tornar a ser campions, però encara restàven cinc minuts del partit i l'esquadra verdeta no anava a deixar de morir en l'intent. Els atacs es feren constants i cada vegada aplegaven amb més claredat a la porteria de Gerard, que havia estat prou tranquil durant tot el partit. Un corner molt ben botat el van rematar a les mans del porter i en el rebot, una cama aconseguia tocar el baló i Gerard amb la millor estirada del partit aconseguia desbaratar l'atac moro. Des de la banqueta cristiana es demanava l'hora, tots amb el cor a la gola. Encara quedava temps per a una falta molt ben llaçada per Ruben que sortia fregant el pal esquerre de la porteria dels Abencerrajes, a més de dos xuts a porta que amb facilitat va detindre Gerard. Sense temps per a més, acabà el partit i esclatà l'alegria.

Els jugadors fent pinya al crit de CAMPEONES, CAMPEONES!! s'abraçaven i alguns trencaven a plorar al centre del camp. L'afició a les graderies cridava i no deixava de celebrar-ho. La banda tocava Pas als Maseros i Chenco Pla i els jugadors feien una filà davant la seua afició per a agraïr-los el seu suport. Gerard, Cape, Tono, Salva, Teo, Garcia, Guillermo, Isidro, Pablo, Nacho Reig, Nacho Torró, Rubén, Gregori, Fran, Guijarro, Penadés, Josep i Fernando, tots van aportar el seu granet d'arena per a convertir-nos de nou en campions, sense oblidar els que no van poder participar a la final com Nando o David.
L'alegria es veia a les cares de tots els components de la comparsa, que orgullosos anaven predicant que haviem guanyat i que tornàvem a ser els millors. Durant la desfilada, la copa anava de mà en mà i les marxes sonàven molt millor que altres dies, es reflexava alegria i amistat. Hem començat les festes amb el millor peu possible.
Visca els Llauradors!

P.D. A tots els que oblide, els demane disculpes pero que sàpien que també estàn inclosos a la llista de jugadors. Gràcies.

Torneig Mig Any, el desenllaç

DE NOU A LA FINAL!!

No ho teniem fàcil, els rivals es presentàven realment dificils, pero ho vam aconseguir. L'objectiu s'ha acomplit. Estem a la final del Clariano contra els Abencerrajes.

Amb un fitxatge estelar d'última hora, Nando Campos, ex-jugador de l'Ontinyent, la comparsa de Llauradors aconseguí classificar-se per a la final del trofeu de futbol del Mig Any Fester que es celebrarà el 23 de Febrer a l'Estadi Municipal el Clariano.

Fase de Grups

Llauradors 4 - 1 Mudèjars

El primer partit contra els Mudèjars. Es preveia un partit dur i trabat, per la qualitat dels seus components, però la comparsa va saber fer front a l'adversitat i amb un inspirat Vicent Messi Penadés va aconseguir fer-li 4 gols a la capitania mòra, que aconseguí el gol de l'honor transformant un dubtós penal. Un partit on la duresa de tots dos va fer que més d'un jugador acabara amb les cames marcades.

Moros Espanyols 2 - 3 Llauradors

El segon partit es presentava més tranquil. Els Moros Espanyols, a priori més endebles, van presentar guerra i es van adelantar al marcador mitjada la primera part. Els Llauradors jugàvem al toc, sense pressa, sabent que el gol, tard o pronte, aplegaria. I aixi va ser. La segon part va ser un asedi constant de l'equip blanc que foradà la porteria moroespanyola per tres vegades. A l'últim minut, una jugada enrevesada permití a l'equip rojet fer el segon gol i establir el resultat final de 3 a 2. El resultat classificava els dos equips, els Llauradors com a primers i els Moros Espanyols com a segons per diferència de gols i deixava fora els Mudèjars que podien representar un rival més dur en cas d'enfrontar-se en eliminatòries.

Quarts de Final

Mossàrabs 0 - 2 Llauradors

Uns sorprenents Mossàrabs havien aconseguit, amb dos jugadors consagrats com Pasqual i Mulloret, deixar els Taifes fora de les eliminatòries. Les 9 del mati i feia fred. L'esquadra mora s'havia presentat sense els seus dos millors jugadors i va notar la seua absència. Els Llauradors dominaren clarament quasi tot el partit, arrimant-se sovint a la porteria i perforant-la per dues vegades. Resaltar el partit del porter mossàrab que amb tres parades providencials, salvà el seu equip d'una golejada major. Sense dubte el millor jugador del partit.

Semifinal

Llauradors 2 - 2 Benimerins (Penals Llau. 3 - 1 Ben.)

Ja estàvem al Clariano. La cosa era que ara per orgull i per ser l'any que es deviem guanyar i passar a la final. Partit contra els temuts Benimerins, els nostres màxims rivals al llarg de la història. Un planter jove i de molta qualitat presentava guerra al nostre equip. Els Llauradors amb una forta defensa i jugant al toc els plantarem cara durant tota la primera meitat, tenint alguna ocasió per a adelantar-se al marcador. A 5 minuts del descans, un tir llunyà es colà a la porteria blanca deixant un marcador favorable a l'equip moro al descans. La segon part, l'esquadra blanqueta no es va amagar i va seguir jugant al seu joc, toc i control de baló, que de segur el gol aplegaria. Però el que va aplegar va ser el segon dels Benimerins amb una desafortunada jugada de la defensa. A la banda, la meta de jugar la final es veia cada vegada més lluny, pero l'afició no va deixar d'animar. Constants eren els crits d'ànim als jugadors que cregueren en la remontada. Una falta fora de l'àrea xutada per Nando i rematada pel nostre capità acabava amb la pilota al fons de les malles i el somni de la remontada es veia a les cares dels jugadors i aficionats. Amb el cansanci d'haver jugat ja un partit de mati, els nostres es vingueren amunt i li posàren una velocitat més al seu joc, que de repent s'havia convertit en un asedi constant a la porteria blauinegra. Un canvi estratègic a 3 minuts del final, descomposava la defensa mora i amb un gran centre de Salva des de la banda dreta, Vicent Penadés rematava de cap al fons de les malles sense oposició de cap rival. El 2 a 2 lluia al lluminós i els dos equips estàven extenuats. Aixi va acabar el temps reglamentari. S'havien de tirar 3 penals per equip. Fernando, Nando Campos i Vicent Penadés, els tres jugadors més destacats de l'equip durant tot el torneig juntament amb Gerard, es van encarregar de transformar els penals que ens portarien a la final gràcies a que un dels penals tirats per els Benimerins acabà sortint fora fregant el pal. L'esperança dels Llauradors s'havia tornat en realitat i aplegarien al Mig Any amb més festa si cal en aquest any tan especial.

ENDAVANT LLAURADORS, ENDAVANT!!!

Torneig Mig Any

Aquest dissabte als camps de futbol del Poliesportiu Municipal es juguen els partits eliminatoris de Torneig de Futbol de Mig Any. Juguem a les 18.00 contra els Mudèjars i a les 20.00 contra els Moros Espanyols, pel que us animem a que acudiu en massa al Poli per a donar suport a l'equip ajudant-lo a que puga passar de ronda sense massa problemes. Aquest any és un any molt important per a tots nosaltres, aixi que hem de fer força i ajudar-se en tot moment, i aquest torneig es la manera de començar les Festes amb alegría i il·lusió. AQUEST ANY SI!! Endavant Llauradors!!