dimecres, 8 d’octubre de 2008

El 125 aniversari encara no ha acabat

Molts us preguntareu per què encara mantenim el blog una vegada acabades les Festes, doncs encara ens queden alguns actes relacionats amb el 125 aniversari i el blog estava dedicat a ambdues activitats, per tant, continuarem actualizant-lo poc a poc i posant les novetats més importants. Espere un poc més de participació i una ajudeta per a mantenir aquest lloc en plena forma.
Un abraç amics.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Les Festes

Estem a dimarts 2 de setembre i ja fa alguns dies que les festes de Moros i Cristians han acabat. Sembla que no siga real. Hem estat dos anys treballant de valent, i de sobte, ens trobem en la rutina de nou. Han sigut dos anys plens de festa i de treball, dos anys on hem fet nous amics, hem conegut gent que ni sabiem que existia, ens hem enfadat, ens hem cridat entre nosaltres, i tot per que aquestos quatre dies foren el més especials possible. Alguns de nosaltres, des que va començar agost, hem passat més hores a la comparsa que a la pròpia casa. Les nostres mares ja no sabien si tenien un fill o simplement era algú que entrava ben entrada la nit i es gitava al nostre quarto sense fer soroll, i de bon mati, quan el sol encara es llevaba les llaganyes, ixia amb la mateixa sigilositat amb la que havia entrat. Eren dies de no parar. Que si un dia tinc sopar i al dia següent ha d'estar a les 7 del mati al Maset per que les cadires no venen soles. Aixi que munta al camió de Fernando, i com si fora una carrossa, passeja per mig poble amb cadires, taules, caixes, etc. amunt i avall, això si, sense deixar de saludar a tot veí que es trobaren. Poc a poc la cosa anava prenent forma. Les carrosses allà on es feren, (sols tenien accés uns pocs privilegiats, comprenem-ho), anaven agafant el seu detall definitiu. Unes es remataven amb plantes i farina i d'altres s'acabaven de rematar amb detalls sorprenents. Les xiquetes dels ballets, amb un somriure als llavis, sempre et deien el mateix: "Aquest any el ball es espectacular, aneu a quedar-se bocabadats", i ja t'entrava el cuquet per saber alguna cosa més. Contaves els dies, i cada vegada estava tot més prop, inclós sense saber en quin dia vivies, es notava en l'ambient, les plaques per a no aparcar a Daniel Gil, la gent que et preguntava com anava la cosa, que si ja ho teniem tot ben rematat, i mai sabies com havies de respondre, per que sabies la teua part com anava però no com la dels altres, aixi que sempre els soltaves el mateix: "Estem rematant". I com no l'eterna pregunta de tot el món quan entra el primer dia d'Agost: "De que ixiu a l'alardo??" "Doncs bonica, no tinc ni idea. Fins al dia de la Llàgrima no ho sabem". La Llàgrima... L'esmorçar de la Llàgrima marca el compte enrere. Un esmorçar on si t'obligaren a anar-hi segurament els enviaries a un altre lloc de més lluny. Hi estàn tots apretats, fa moltissima calor, no veus quasi res, però de sobte, tots volen un lloc. No cal dir que tots els que hi acudeixen acaven plorant a llàgrima viva per que coneixen algú que ha faltat aquest any, o tenen algun carrec molt a prop. Un fester sap que es un acte que no s'ha de perdre i que no deuria de canviar mai, per que ixa es la gràcia d'aquest acte, que tots ens sentim un poquet inclosos en la realitat de cadascuna de les comparses i de la Societat. Acaba l'esmorçar i ja podem dir de què ixim a l'alardo: Jugadors de futbol americà. Per la nit, la Presentació de càrrecs i el Pregó, on Jose Luis ens va fer plorar a molts de nosaltres, recordant anècdotes que pasaren fa uns anys i recordant al nostre benvolgut amic Chenco. Era l'inici de la setmana més gran del nostre poble. Però açó no restava que a l'endemà es devia seguir treballant per a que tot estiguera al seu lloc. Dilluns abans de festes i encara quedaven moltissimes coses per fer. Un dia de "relax" per no tindre cap acte, però sense parar. El concurs de Caps d'Esquadra de xiquets, aquest any molt renyit, com moltes altres vegades i de nou a Festers per a acabar les últimes notes d'una marxa, i anar fent camí cap a casa per que de bon mati tenim partit de futbol i esmorçar. En aquest partit juguem Joves Promeses contra Velles Glòries i sempre acabem discutint de si era falta, penal, o qualsevol altra cosa. El millor de tot es que ho fem per a passar-ho be i mai aplega la sang al riu. Aquest any 4 a 4, per no barallar-se, encara que els gols de les Velles Glòries foren un poc sospitosos. Esmorçar i tots amics. Per la nit, sopar del Capità a sa casa, la Casa Calvo. Sopar de gala, va dir el secretari al seu moment. Sopar, més be soparot. No hi va faltar una bona banda ni les marxes noves i de sempre, tampoc els regals. El capità va rebre de mans de la seua Escolta un trabuc, que més que trabuc era un canó, amb 12 quilos de pes i que necessitava fins a 3 i 4 càrregues per a que sonara normalment. Altra vegada fins a ben entrada la matinada i al 'sandemà' torna a alçar-te pronte per que has d'arreplegar la pòlvora o sinò et quedes sense disparar, i corrents de nou al Maset, per que ara si, comencen les festes de la comparsa de Llauradors. Ningú no sap que tenen però tot el poble vol vindre a les Paelles dels Llauradors, un concurs de paelles on el que importa no es qui guanya sino lo be que t'ho pases i lo agust que pugues dinar.
I ja, amb el sol del dijous ben amunt, sona la primera marxa oficial de les festes, és el dinar del Gaspatxo, i ben bó que el fa Reme. Convidats de fora, amics, amigues... tots junts per a començar amb bon peu les Festes de Moros i Cristians en honor al Santíssim Crist de l'Agonia. També el primer acte oficial de la Societat, l'entrada de bandes de música on la nostra banda, la de Bufali, va interpretar Emiliet, un pasdoble dedicat expresament al nostre Primer Tro, Emilio Reig. I per a acabar, totes les bandes juntes tocant Ximo a la plaça de l'Ajuntament dirigides pel mestre Saül Gomez. Un acte per a homenatjar un dels principals components, tal vegada el més important, de les nostres Festes: la música, per que sense ella, seriem incapaços de fer res. Per la nit, l'acte més esperat per molts components, pels més joves per damunt de tots, la nit de l'alardo. Una desfilada que s'ha convertit en una espècie de Carnaval on cada comparsa es difressa d'una manera diferent i les bandes només que toquen 'xarangues' i pasdobles. El més important en aquest acte es passar-ho d'alló més be, encara que alguns se'n pasen. Aixi i tot, pots aplegar a desfilar fins a 3 i 4 vegades, depenent de la gent que conegues a les comparses que venen darrere, per que, qui no ha tornat recorregut enrere només per trobar algú i baixar amb ell per tal de seguir fent festa? Que jo sàpia, quasi tots. D'ahi t'enfiles de cami a la Clave, la Llima li diuen ara, i alli seguixes la festa fins que el sol comença a rajar ja de bon mati. Es clar, com que a l'Entrà Infantil només ixen els nanos, molta gent por anar-se'n a dormir de bon mati. Sempre estàn els de sempre que han de traure al nano, el nebot o el fill de l'amic i hi ha que vestir-se amb el saragüell i cap amunt, que enguany això de "Des de la confluència de Daniel Gil amb Francisco Cerdà..." no s'ha acomplit, per que els Llauradors quasi vam ixir des del Tibot. Però be, anècdotes apart, els nanos van disfrutar com mai. Uns amb saragüell, altres amb el de gala i uns altres, amb vestit especial, amb la banda al cul, interpretant marxes per a que ells les disfrutaren, i vaja que si ho van fer! Aquesta si acaba a l'Ajuntament, i passar pel Carrer Major amb el resó de les marxes, fa que se't posen els pèls de punta, el poder recordar que fa un temps l'Entrà passava per allà, i acabava a les portes del Castell, a la soca del Campanar. Els nervis es noten a l'ambient, apart de Putxero i fideus per dinar, també hi ha qui es menja les ungles, els dits i tot el que pilla. No es que no hi haja suficient menjar per a tots, no. Es que ja no comptem les hores que ens queden per a l'Entrà sino que comptem els minuts. A les 2 passades ja sents algú que diu: “Vaig a casa a rentar-me i en un rato ens vegem a l’ixida”. Al poc de temps, s’alça algú d’una taula: “Hem d’anar a pintar-se, aixi que… aire” i la carpa i les taules es buiden poc a poc. S’apropa l’hora i ja no queda ningú. Uns a casa, altres a un local per a vestir-se tots junts, pero els nervis en casa de tots. “Qui m’ajuda a vestir-me?” és la frase que més se sent allà per on pases. Uns s’ho agafen amb tranquilitat, altres volen tindre-ho el més aviat possible per a no fer tard. S’arrima l’hora i comença a haver tràfic al lloc de l’ixida. Músics, comparsistes, ballarines i públic en general es concentren al voltant de la carrossa del Capità, que una hora abans d’ixir ja està allà dalt, cridant a tot el món i volent saber si cada cosa està al seu lloc. Els crits d’última hora, algú no troba l’arma, “Tranquil, està al costat de la porta”. Un bufit per llevar-te nervis del damunt. Mires amunt i allà els tens, el Capità, Fernando, nerviós, el Xato rient i fent bromes, Marta dient-li al nano com ha de saludar, i Pablito, flipat sense saber on mirar. Al seu voltant la Escolta i la ballarines que precediran el seu pas, amb les bandes corresponents. Sonen els altaveus davant el col·legi Carmelo Ripoll. Amb el crit: “Per Ontinyent i el Cristo de l’Agonia, AVANT L’ENTRÀ, AVANT!!” comencen a sonar les primeres notes del Regall darrere dels estendards. Cauen llàgrimes a tot arreu. Des dels mateixos components de la comparsa fins a la mare que ens està mirant al balcó. I es que com he dit abans, han sigut dos anys molt intensos de faena i treball, i ara tota aquesta faena es posarà a la vista del públic i ells seràn els que decidiran si hem treballat be o no, si entrarem a formar part de la història com han fet tantes altres o si per contra, ens hem equivocat. Sona la veu de Rafel Sanchis, presentant cadascuna de les parts de l’Entrà. Començant pel Portaguions, Gregori, i el ballet Masters, molt actual i lligat a la comparsa de llauradors, però també molt innovador ballant a les notes d’una peça molt lligada a la comparsa: el Regall. L’esquadra del 125 aniversari, formada pels d’Anem a l’era amb un xaleco fet de malla que recorda els que portaven els nostres avantpassats, darrere d’ells la banda de Beniatjar amb dos peces molt llauradores, Pas als Maseros i De la foia al maset. Tot seguit, la primera esquadra guerrera, l’esquadra especial formada per Al Camp Anar desfilant al so de les marxes Al Camp Anar, dedicada enguany a aquesta esquadra, i Tabal i Saragüells, totes dues interpretades per la banda de Muro. Les xiques, totes juntes, el Saragüell, l’Espiga i l’Alfàbega, precedides per tres bonics cavalls formaven 3 esquadres que al so de Chenco Pla desfilaven orgulloses de formar part de la festa. De nou un ballet, Òpera que amb un muntatge espectacular i cridaner ballaven i feien disfrutar al públic mentre la banda tocava Molí de Lluna. Aquestes obrien pas al capità, Fernando Albert, damunt una carrossa que formaven diversos molins d’aigua, acompanyat pels seus fills Marta, Fernando “el Xato” i Pablo. Els quatre amb els punys en l’aire saludant i somrient a tot el món, plorant emocionats de vegades. Una pancarta al final de Daniel Gil li ho va recordar: “GRÀCIES CAPITÀ”, mentre, darrere d’ell sonava una espectacular marxa composada pel mestre de Cocentaina Francisco Valor, ‘A la Casa Calvo’ i tocada per la Unió Contestana amb més de 100 músics. L’escoltava la seua esquadra, Sant Blai i alguns agregats, que al pas de Chenco Pla i Bonus Christianus desfilaven amb un tratge llaurador i guerrer, precedits en tot moment per un majestuós cavall. La Unió Artístico Musical d’Ontinyent els acompanyava. Per tancar la comparsa l’esquadra Caguen 10 amb una variació del saragüell i l’esquadra el Llaurador amb el tratge blanc, el saragüell, arropaven l’última esquadra, tal vegada la més important, la del Primer Tro Emilio, l’esquadra el Silencio, que al so de el Tio Pep i la seua fanfàrria, interpretades per la nostra banda de Bufali, desfilaven orgullosos d’haver fet una faena ben feta.
Acaba l’Entrà, i tots ploren. És el dia més important, i per a aquest acte s’ha fet quasi tota la faena. Les llàgrimes regallen per totes les cares, i van en augment a mesura que van acabant tots. Els abraços se succeixen i les felicitacions comencen a sortir. Ja no saps que fer, si riure per que tot ha ixit perfectament o plorar per que tot ha ixit perfectament, però s’ha acabat. Optes per les dues coses i comences a adonar-te’n que la felicitat t’envaix i que no pots parar de somriure, ja no estàs cansat, ja no et pesa el tratge, et sent orgullós de que haja ixit tot com ha ixit. El somriure es dibuixa a la teua cara i practicament no es mourà en totes les festes. Ara el que toca es treure’s el vestit i anar a la tribuna a vore la resta de l’Entrà, que també s’ho han treballat i es mereixen també un poc d’atenció. Però no tot acaba aci, encara queden 3 dies i moltes coses per fer.

“…y va tu arenga siendo ya por demás cansada y larga”. Una llàgrima recorre la meua galta, ja l’emoció m’embarga i els dos anys de faena i treball tornen a la ment una i altra vegada. Pot ser que continue el meu relat, o tal vegada no. El que se es que enguany va ser un any en el que ens va a tocar currar també, i l’any que ve i l’altre. Tot per que els Llauradors sigam sent aquesta comparsa a la que tots volen mirar-se reflexats, una espècie de familia on tots són benvinguts.

dimecres, 7 de maig de 2008

Nova web

Estimats Llauradors:
Ja tenim la nova web en funcionament. És molt fàcil d'emprar i molt intuïtiva on trobarem les últimes notícies i tot alló relacionat amb la comparsa que ens interessa. Ara mateix és una versió en proves que anirà millorant a poc a poc. Ara es poden crear notícies i pujar fotos per a que tots les vegem, aixi que us anime a participar.
Al blog seguirem publicant cosetes i creant polèmica per a mantindre una relació oberta amb tots els components de la comparsa que es pasen per aci.
P.S. Recordeu: www.llauradors.net

dijous, 24 d’abril de 2008

Per Alcoi i per Sant Jordi, AVANT L'ENTRÀ, AVANT!!

De nou hem passat el dia de Sant Jordi comentant les festes del nostre poble germà, Alcoi. Per primera, dir que es d'envejar la manera de preparar les festes. Un parell de dies vivint des de dins l'ànima de la festa, i he de reconèixer que al nostre poble no es posa ni la meitat de l'entusiasme que es pot posar a les festes alcoianes. Per mostrar un exemple, el nostre amic Jordi plorant durant les dos entraetes, pendent de la banda de música, del altres "esquadreros", de l'alferes, del cavall,... pero per damunt de tot, la cara de felicitat quant sonava Templaris d'Albaida amb les seues trompes de mar. Tants anys preparant el que en uns minuts passa i queda per al record, bo o roïn, però tractant-se d'aquesta ciutat, sempre a la memòria de tots.
Un muntatge espectacular, molta gent involucrada, tota la Comunitat pendent del desenvolupament de l'entrà i a la fi, una entrà sense fil argumental i sense massa trellat, que digam.
Les capitanies van estar gelades, llargues i sense massa vistositat. Se suposava que les dos portarien un fil, narrant un conte que preveia un muntatge sense precedents i li donaria un altre sentit a la manera de muntar aquests tipus de càrrecs. Unes capitanies sense un motiu que contar, sense dir res, amb una llargària exagerada i amb molt de talló. Elements de "relleno" que no cuadraven amb el que se suposa es el conte que estaven contant. Els capitans amb diversos elements en comú, molt pobres, sense vistositat i amb uns tratges no massa especials. Contar amb que el vestit dels Cavallers mòros resultava més llamatiu i diferent que el del propi capità.
Les alferesies, un tema totalment diferent. Molt ben estructurat, amb una història que contar i un desenvolupament molt vistós i cridaner.
Per finalitzar este xicotet argument, resaltar l'espectacularitat de l'arrancà de les esquadres de negres. El públic totalment volcat amb els components de la filà, trencant-se les palmes i fent de la famosa arrancà d'Alcoi un element característic i incomparable, que deuriem de tractar d'exportar a les nostres festes, almenys el sentiment que li posa el públic a l'hora d'aplaudir de valent qualsevol cosa que pase per davant d'ell, ja siga una xiqueta a cavall o un cap d'esquadra espectacular.
En resum, unes boniques festes per a disfrutar-les, però seguisc dient que les festes del nostre poble són millors, més espectaculars, encara que el públic no s'entregue tant com a la comarca de l'Alcoià.

P.S. Des d'aquest recòndit lloc de la blogosfera, agraïr als nostres amics alcoians que ens hagen convidat a passar les seues festes amb ells i que ens hagen rebut i tractat com si forem un més de la filà. Gràcies amics.

dimecres, 16 d’abril de 2008

D'acord amb el canvi de dates? Em sembla que si

Vaig a reprendre un tema que va sorgir fa uns dies i que ara està en boca de tots: El canvi de les dates de festes.
Personalment, no m'agrada la data que tenim avui dia. Tot l'estiu esperant que s'acabe només per a aplegar a festes i després directament a treballar, sense temps per a descansar. La proposta de passar-ho a principis d'agost és, per a mi, un millora. Aconseguiriem d'un tir matar varis pardals a l'hora, a saber:
1. Aconseguiriem que vingueren més turistes dels habituals, ja que no estem clavats enmig de les vacances de tot el món. A finals d'agost tot el món està a Gandia, Alacant,... disfrutant de les vacances, del seu temps lliure i descansant abans de reprendre la seua faena. Si de sobte fiquem unes festes que impliquen cansament i esforç físic que ens deixen a tots mig "baldats", aconseguim que el que hem descansat durant tot l'agost, no servisca per a res.
2. Eliminariem varis sopars de comparsa, aixi que s'acabarien molts gastos de bandes de música i dels gastos asociats a ells. Aixi podriem dedicar certs diners a millorar altres coses, com les instalacions de les nostres comparses, els masets, els llocs de reunió...
3. Les Festes coincidirien sempre amb la mateixa data i no aniriem dient allò de "el viernes anterior al cuarto domingo de agosto", que sovint ens fem un embolic i no sabem si al final l'entrà es divendres o dimecres. Si canviem les dates podem dir que és la primera setmana d'agost, aixi de simple.
4. Els estudiants no podriem dir això de que "em passe tot l'estiu estudiant per als exàmens de setembre i de sobte apleguen festes i se m'oblida tot". Tindriem tot l'agost per a estudiar, descansar i enrecordar-se de tot.
5. Els mitjans de comunicació no criticarien els polítics de torn per que preferixen estar de vacances amb les seues famílies i no a la tribuna de la nostra entrà. Pot ser Canal 9 ens pasaria en directe i no tindriem que vore's relegats a Punt2, que aixi i tot, hi ha que agraïr que des de tota la comunitat ens diguen que les nostres festes agraden molt i que ho fem de manera espectacular, també és d'agraïr.
Supose que hi hauràn milers de raons més per al canvi de dates i la meua faena es defendre les que a mi més m'interessen, però de segur que hostelers, estudiants i treballadors en general estàn prou d'acord amb mi per allò de les vacances, aixi que el que he dit pense que no es cap bojeria, per que una ajudeta sempre ens va be i si es la manera de disfrutar millor de les notres vacances, crec que tot el món estarà d'acord.